Presentació a la Tecla Sala, de l’Hospitalet

 

De Teulades en amunT

Cartell fet per Helena Bonals

L’Helena Bonals, va fer una acurada presentació a la Biblioteca Tecla Sala, de l’Hospitalet:

IMG_9553

El títol del poemari que ens ocupa no pot ser més escaient. La poesia sempre vol, o hauria de voler, transcendir, enlairar-se al cel com les teulades, per realista que sigui un poema. A banda d’això, la utilització per part de l’autora de tantes paraules que en podríem dir de diccionari, i si pot ser del DCVB millor, és també una manera d’engrapar-nos cap amunt. Més encara: la poesia és mou en les alçades, i ajuda la veu poètica a sublimar la duresa de la vida.

Les paraules genuïnes/rebuscades ens encoratgen a tenir curiositat, però malgrat aquesta aparent dificultat, la poesia de la Pilar en conjunt és llegidora, és molt bona. El mèrit és doble, doncs, en una poesia que reivindica la llengua catalana dient moltes coses, i fent servir força recursos literaris, com les habituals metàfores, però sobretot, com veurem, les paradoxes i, curiosament, algun epítet.

Comencem pel títol de la primera part, “Ombres humides voleien”: aquesta ombra humida que voleia, que com a ombra seria immaterial, té una bona part de consistència física per l’aigua que conté, talment una boira. El passat es trobaria enmig d’aquestes ombres, que tot i parlar de l’absència també són físiques, tenen el pes de l’aigua. Aquest “Mar vivaç, esbat inesperat,/ frisós d’emoció, pesarós d’indiferència” (20), també seria paradoxal. Potser és així com torna el passat, entre l’emoció i la indiferència, perquè no ens serveix de res al capdavall. I sempre inesperadament. Dins del poema Esbellec (que vol dir esquinç), hi surt “Al llit del flum” -del llatí flumen, que en italià dóna fiume-: flum és el riu, el que seria la vida; “els esquinçalls”, pel que té la poesia de frapant i gairebé dolorosa, “recorden a l’ànima el naufragi” (21), allò irreversible, el desamor.

És molt bella la metàfora de la lluna com a “pàl·lid esbós de sol d’hivern” (26), la lluna és el sol de la nit, tot just com la poesia. Al poema “Dantesc” (27) trobem el vers “avern incandescent”, un avern lluminós malgrat tot, en un oxymoron. Lluminós per la poesia que ens redimeix. La imatge “gelcuita” (29), és molt ben trobada per parlar del desamor. Gelcuit: “dit de l’arbre, la fruita, que els gels han fet malbé”, diu el diccionari. Continua: “felicitat/ encriptada, destenyida”, de feliç se’n pot ser sempre a través de la poesia, que sol tenir algun grau d’hermetisme, d’encriptament, i no és com la felicitat que vol reviure, per tant sempre “destenyida”.

Dins el poema “Passadís” diu: “Posaré cuirassa al laberint d’estàtues” (30): de nou la poesia que ens protegeix davant la intempèrie, el laberint de la vida, acompanyada de l’art en les estàtues que sempre proven de guiar-nos-hi. La cuirassa seria la forma del poema que és el “passadís” del títol (metàfora ve de “portar a través”), entre la realitat del laberint i l’art. “Esquerdes nacres/ rescaten Cronos,/ i la joventut perduda” (36), això ens recorda Modiano i el seu El cafè de la joventut perduda. Serien esquerdes (els esquinços d’abans) nacres perquè la poesia sempre és una petita finestra de claror.

La segona part, amb el títol “La mudesa dels àngels”, parlaria de la dificultat que els àngels ens rescatin de la duresa de la vida. “M’atardo en juliol nevat” (43), un nou oxymoron, perquè tot i que no es pot trobar neu a ple estiu, simbòlicament és així. La veu poètica voldria fer continuar, atardar aquest juliol de la maduresa tan fred, malgrat tot. “Tanco els ulls/ a tot el que no sigui/ somni que et somnia…/ I apareixes” (45), interpretem que apareix l’altra persona, malgrat tot, en el poema. Encara que per tradició en poesia el seu nom no hi surt mai.

Dins el poema “Mur”: “Cel empedrat sagna” (49), una paradoxa doble: el cel no pot ser empedrat, en principi, perquè una llamborda és una cosa molt terrenal. I el cel tampoc hauria de sagnar. Però ho fa, perquè és un cel que ha topat amb la dura realitat. “ombroses són les valls del desamor”, perquè l’amor s’identificaria amb les muntanyes, o bé amb una única muntanya, amb la força d’aquest “seva o de ningú”, mentre les valls poden ser moltes.

De nou un oxymoron: “Estrelles profundes” (50), perquè el més elevat es relaciona amb el més soterrat, profund. Aquestes paradoxes constants parlarien del dolor i la felicitat d’estimar, de reviure l’amor en poesia, cosa que ens ajuda i ens fa mal alhora. “Cavernes plenes de nit”, seria un epítet en aquest cas, una caverna sempre és fosca. Però en aquest cas la nit s’identificaria amb la poesia, que és una manera de sortir de la caverna. Per tant, una nova paradoxa, en un poema titulat “Miratge”, pel que té d’inversemblant. El possible miratge de la poesia, que malgrat tot té sentit: “fins que la rosada cau,/ dins de flor que somnia,/ i les buida de gebre”. La poesia contra la fredor de la vida, a favor dels somnis.

En el penúltim poema, “Interludi” (55), es repeteix la paraula “pòsit” d’un altre poema, paraula clau per parlar del que queda del dia, “El pòsit del temps,/ toca a rebat sobre/ la pedra que el cobreix/ i tornen a la brega/ records tristos”. Molt ben trobat aquest “rebat”, batent on es troben el pòsit i la pedra de l’amor petrificat.

El darrer poema, “Agredolç”, un títol que s’escau a totes les paradoxes que hem vist, sembla que les supera com ho faria una altra paraula, “clarobscur”, el terme mig que s’acostuma a cercar en l’art i la vida. Els darrers versos són especialment brillants:

Davalla un àngel

(…) ; amb ajuda

de versos em rescata.

Em fon a l’entranya del poema,

a la metàfora despassada,

a l’esdevenidor,

al que signifiquen les lletres.

Aquesta metàfora despassada, o sigui correctament interpretada, seria el nucli d’aquestes lletres que són, malgrat tot, com un àngel que salva la veu poètica, que es queda amb l’agredolç de la vida, El gust amarg de la cervesa, aquella vida que tot i així ens agrada, la volem conservar. Tot arribant a una mena de catarsi al final per a ella i el lector.

 

La Carme Rosanas i la Montserrat Bonals, em van donar suport amb els seus recitals.

IMG_9555

IMG_9561

La biblioteca va anunciar l’event amb un punt de llibre que va sorprendre gratament als assistents.

0001

 

Com a prímicia vaig recitar un del poemes en francès. La traducció la va fer la filòloga Mireya Aguilar.

Aigre douce

Lumière aigre-douce. Critères pierreux.

L’air est sève amère,

flutter silencieux,

temps négligé,

nostalgie exhalée.

Un mouvement s’insinue

entre la gaze d’eau.

Un ange descend,

lentement il danse et il m’entoure

de transparences; avec l’aide

de vers il me rachète.

Il me fond a l’essence du poème,

à la métaphore dépassèe,

à l’avenir,

à ce que les lettres signifient.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s