Carme Rosanas: Presentació a Torelló

22228656_909656295855452_2917150179344220573_n

El passat dissabte, 7 d’octubre, es va presentar De teulades en amunt a la Biblioteca Dos Rius , de Torelló.

22221988_1715314725167733_6087865912419853511_n

Dins l’espai lluminós i diàfan que ens havien destinat, es van trenar versos i música. Aquesta última, interpretada pels acordionistes diatònics de la Vall del Ges.

Les diferents lectures i opinions es van fer paleses al llarg de l’acte, amb les intervencions dels ponents.

22228575_909656479188767_7981632077977858543_n

Jordi Dorca, poeta i lingüista, em va obrir un gran somriure en comentar el poema Cirrus des del punt de vista fonètic-fonològic i la descoberta de l’ús adjectival d’un nom propi: Van Goch, en el poema Passadís.

Agraeixo lectures com la seva, que arriben a nuclis insospitats, i ens permeten comprovar que una coma va molt més enllà de delimitar períodes de respiració, ja que la seva presència o absència obren la porta a interpretacions noves!

Va acabar la intervenció, tot recitant el poema M’atardo, que el va dedicar a la poeta Cristina Company.

IMG_5341

Helena Bonals, poeta, va comentar dos poemes dels tres que va recitar. Us animo a entrar al blog on ha publicat els comentaris, per tal de llegir-los en «primera veu».

http://unacosamoltgranenunademoltpetita.blogspot.com/2017/10/posits-i-buit.html

IMG-20171009-WA0004

La dibuixant i poeta Carme Rosanas, presentadora del llibre, ens va regalar una lectura profunda plena de reflexions i d’imatges.

La reprodueixo tot seguit, ja que dóna una nova perspectiva amb els comentaris de poemes:

Només de llegir el títol, per força ens sentim impulsats cap amunt, desenganxem els peus de terra i ens disposem a volar… estenem les nostres millors ales poètiques i ens deixem portar pel vent dels poemes. Per aquest vent, a vegades plàcid, a vegades rúfol que segons els poemes va canviant de direcció.

Si em permeteu, em dirigeixo un moment a l’autora dels poemes…

Quan et deia, Pilar, que no estava molt segura de saber presentar i comentar els teus poemes com es mereixen, tu em vas dir: “llegeix-los com una història, formada de petites històries”. T’he fet cas. Petites històries de moments concrets, que ens expliquen una altra història d’ampli recorregut.

Jo crec que puc explicar-vos o interpretar a la meva manera les petites històries dels poemes, però em guardaré molt d’endinsar-me en la història sencera, crec que això és la part que hi ha de posar cada lector.

Les interpretacions són subjectives i n’hi pot haver tantes com lectors. Jo us explico la meva, que només és la meva. Cadascú és lliure de trobar-ne d’altres. Potser estaria bé establir un diàleg amb vosaltres sobre alguns dels poemes que llegirem.

El primer poema Trina la merla, és com un cant, tot ell, com una cançó que tot de cop podríem cantar i la música ens vindria donada pel ritme dels versos. Una música plena de les sensacions corporals, potser dolors, o potser neguits. Tan lliures són les metàfores, que les adaptem sempre a la nostra manera. Pels dolors, pels neguits arribem a cercar consols a tot arreu i en trobem a la vegada d’interiors i d’exteriors. Sembla com si la veu poètica s’arrecerés en el silenci i sentís aquesta desempara a la nit, sense dormir, la sentís ben bé sobre la pell, i busqués alguna fugida.

A la pell, el desempar desgavella

i cerco verds llunyedans, dins l’esvoranc

esponerós, esplet de nit de vetlla.

Mentre volen ufanosos els cuablancs,

en una plana gairebé entrevista,

ressegueixo l’estela dels seus cants.”

Trobarem altres poemes descriptius, bellament descriptius de detalls de la natura, i a la vegada personalment descriptius de moments viscuts, com ara Flors de lotus. Flor de lotus es llegeix com si trenés la bellesa de la natura amb els estats d’ànim. Hi ha una gran dosi d’una especial espiritualitat en aquest final.

Vagareig solitari, el cap absort.

Flors de lotus suren

en els ròdols que dibuixa la pluja.”

En alguns casos, com en aquest poema que ha llegit l’Helena, sembla haver-hi un acord i una gran harmonia entre el dins i el fora… en canvi, en altres hi ha un desacord, una separació, una esquerda, un Esbellec, com diu el títol del poema. És una mena de contradicció com si el jo poètic no es permetés ni els colors ni la llum i volgués tornar de seguida a l’ombra.

Als terrats, roba estesa

ondulava l’encordat,

amb cromàtica bellesa.

Mar vivaç, esbat inesperat

frisós d’emoció,

pesarós d’indiferència.

Era plaent i alegre la mirada,

però de sobte, sentí el riu,

regalim íntim a les entranyes

al pendís de la lleva dels somnis.”

Hi ha moments buits, que jo puc sentir intensament, en el poema CIRRUS, però que mai no són buits amb aquesta poesia que els expressa i que vol omplir-los amb noves mirades, que encara que incertes, siguin mirades que encetin nous camins. Esborrar temps passats i difícils. Aquest mirar endavant que a vegades em sembla ben bé implícit en el fet d’escriure, perquè fins i tot si els versos miren enrere i expliquen, descriuen o reflexionen, sempre hi ha un intent de fer un pas endavant, de superar, de sublimar, de canalitzar.

Espais incerts, en un fúlgid exili,

Fermada la mirada a noves rutes.”

De teulades en amunt, el poema que dona títol al llibre, és un poema que porta la negror que veiem de nit més amunt de les teulades. Volem, amunt, ben amunt, però volem en la negror i en la tempesta, en el vent, i tremolem com l’obaga. I fa rumiar com a vegades ens cal volar en les pròpies tenebres per deixar-les avall i enrere. I ens enlairem i la nit és més alta que nosaltres, i volem i volem amarats de nit, fins que en algun punt a l’horitzó, surt la llum d’un nou dia, d’un nou mot, d’un nou poema.

En el poema Esbós, hi ha una nostàlgia infinita en aquest record, d’algú perdut, que es va perdent o difuminant en la memòria, doble dolor doncs, la pèrdua de la persona estimada i la pèrdua de la seva memòria, que ens produeix una queixa interior, una protesta. Preservant sempre la puresa de l’altre, la del seu rostre, la del record tal com el voldríem, assumint que el grinyol és tot nostre.

La puresa del teu rostre

grinyola a la memòria.

Dantesc, és un altre poema que fa referència a la Divina comèdia de Dante, és la història d’un mal moment on tot al seu voltant és pànic, fosc i malèvol. Costa de veure un cel malèvol. Costa de seguir aquest poema amb les emocions obertes… perquè penetra massa endins el guspireig…

Guspireja el cel malèvol

avern incandescent.

Com si les millors coses, fins i tot el cel, només emetessin averns i foc. Quanta desesperança, quanta desconfiança, fins i tot en el cel. La referència literària, en aquest cas, és hàbilment reconvertida en experiència personal.

En canvi, Pòsits, em consola, m’allibera, em porta suaument fins a un paradís perdut, un paradís d’amor, i per bé que perdut, em queden les seves traces en forma de records que el poema ens diu que no creu que siguin compartits i parla d’un llaç desfet com a símbol d’un amor que ha mort. La nostàlgia present en cada pòsit de la nit. Però ens queda el somni. El somni i la imaginació de reescriure aquesta història tal com la volem recordar.

Dissort és tot un cofre ple de simbolismes, de maltempsades diverses: el plugim de sal com l’impediment per a poder recollir qualsevol fruit, qualsevol conreu. I la pluja forta damunt les veus cruels, per acabar de fer-les més desesperades, més terribles, més cruels encara. I finalment les ortigues com a herba que fa mal i com no podria ser d’altra manera plorem la dissort, en la gota d’aigua al rostre, una llàgrima. El dolor de cada esdeveniment dissortat se sobreposa l’un sobre l’altre.

Passadís, és una història esperançadora, que vol veure i trobar la manera d’apaivagar dissorts i tragèdies. El seu començament és especialment alegre:

Pintaré amb grocs Van Gogh,

La cambra que habito.”

i mentre llegim sentim que els versos ens donen ànims i ens enlairen l’ànima, aquest cop sí damunt de les teulades, però volem avui, amb un cel de colors més bonics.

Voliaina és un plor esmorteït per la inconsciència i el somni, un plor que es desperta al matí com un riu tan cabalós que fa delta en els ulls. Em recorda aquelles nits on l’inconscient se’ns rebel·la contra les nostres excessives racionalitzacions i ens fa plorar mentre dormim, encara que potser ni recordem per què. Però si que mantenim al matí totes i cadascuna de les emocions que hem experimentat en la inquieta dormida.

Delta dels meus ulls,

Convertits en riu,

A l’albor del matí

Vigília, no és una nit de son inquiet, sinó més aviat d’insomni, molt ben descrit en imatges mig oníriques: camins i herbassars, sorral de jaspi, inconsciència, bedolls de plata… em suggereix a mi un insomni molt creatiu, potser escrivint aquest mateix poema, entre imatges barrejades i descontrolades per la mitja penombra, per l’estat de trànsit entre la vigília i el son. L’estat de trànsit, sempre creatiu, guanya, perquè hi ha poema.

Ràfegues sedicioses

cavalquen l’aire. Vessen

sobre el món, xicoira amarga.

Vibració: em sembla un instant viscut en doble línia. Una part de la ment escolta els sons exteriors i una altra part escriu el poema. És caçar l’instant al vol amb totes les seves manifestacions pròpies i alienes. Una vibració intensa, i al mateix temps plàcida per l’objectivitat, per la calma que transmet.

En invocar clarianes,

m’arriba el plor d’un nounat;

òrfena cançó de bressol

que algú cantava

Tatuatge, és la història del dolor, del dolor físic que es dibuixa amb tanta força sobre el cos que és un “asfixiant tumult de tinta” aquest dolor produeix un mar tempestuós a l’ànima on sembla que la vida hi agonitzi.

Aleteig, ens explica la història del fet d’escriure: des de la pàgina en blanc, des del silenci dels mots, l’aleteig de les paraules puja fent pessigolles a dins per fer que surtin. Fada de la inspiració, nimfa que crea el món paral·lel dels poemes, que són tan viscuts com la vida mateixa i expressats en la línia paral·lela de les metàfores.

Clareja Broma

nimfa enigmàtica,

creadora inquietant

món paral·lel,

que branda ales

lletoses en la nit.

Faula: Aquesta història és la història d’una eternitat i al mateix temps de la finitud, la història d’un cicle que es repeteix i no s’acaba, sempre la humanitat va perdent la joventut i sempre va retrobant-la amb els nous ídols joves.

A vegades per més que volem seguir explicant històries hi ha un silenci, que sentim com un Buit. Des del silenci, sorgeix l’esforç i la dificultat de trobar paraules, que no siguin mancades de significat. Quan el buit no té contrapunt, sembla que hi hagi el no res. Però la veu poètica se’n surt. I fins i tot sense contrapunt sorgeix el poema, que mai no és buit, i que malgrat tot troba un alè perfumat per poder transcendir en els versos.

Els records cremen l’ànima, recordant morts i pèrdues viscudes. En el poema La fosca, al mateix temps es viuen aquests records com a purificadors, tant que arrenquen crits. Escriure el poema es converteix en un moment d’esperança, abans que arribi l’alba amb la seva càrrega de dolor.

Més enllà de la ciutat fosca

el vers bressola esperances;

món perdut, camuflat en la carícia,

abans de l’alba d’odi o de dolor.

S’atarda el poema, en les paradoxes, en les contradiccions i fins i tot els oxímorons que li agrada pensar i s’hi atarda i els trena i els esfilagarsa i els va penjant en el rast del poema, finalment darrere els flocs abrusats, troba un infinit que se’n fa de tant ser estirat pels pensaments. L’infinit d’un poema, d’una imatge i més si és contradictòria. No hi ha millor infinit que una paradoxa. M’atardo

Invocació d’allò somiat, d’un lloc, d’una persona, del mateix somni, o fins i tot del poema. El final d’Unció és deliciós i el comparteixo absolutament, com crec que compartirà qualsevol somiador de mena. Escolteu:

Tanco els ulls

a tot el que no sigui

somni que et somia…

I apareixes.

Una història trista, aquest Bressol, la dels pensaments perduts i confosos, la de les persones que han de viure amb el cap confós “el cap es recargola en espiral”, d’una vida que s’acaba, d’una vida que no és vida, d’una mort que ha sortit de la sepultura. Trist i tendre aquest poema que acaba suaument amb uns versos mimetitzant una cançó de bressol:

No ni no

si la son s’esberla,

el cantussol etern t’adorm.

La tragèdia, desgraciadament massa quotidiana, sobre la violència de gènere… que acaba amb uns versos escruixidors sobre el calvari del maltractament i de la mort a mans de qui diu que t’estima. Mur.

L’últim retall de llum al seu calvari,

Mà pletòrica d’odi del botxí,

Amor emmetzinat que la besà.

Miratge: Llegeixo miratge i em pregunto: Són els versos? Són els versos que escrivim, que ens fan de petites llums com fanals que ens fan somiar? Ens queda sempre el miratge de la llum de la lluna recollida amb les mans, que ens dona força creativa.

Quin goig, el riure d’aquest poema, A trenc d’alba, hi ha un riure que crema, que no podem contenir i que alegra les negrors de l’ànima. És un despertar joiós, amb els sentits desperts i tan plens que semblen perfumat de libèl·lules.

Quina és l’abraçada mortal, de la qual parla el poema? La terra que ens acull, les flors que ens embolcallen com a últim adéu? O és només la nimfa que representa la inspiració la que ha mort en aquest poema? Ajudeu-me… O és la nimfa que volta i que queda atrapada fins a explicar la mort? Què creieu?.

Un poema de llum, de jocs de llum bonics i misteriosos: focs follets. Clariana. I veu el sol com un pèndol de rellotge, que alegrement balla amb el temps. Reflex a l’aigua, que dona vida al poema. Un respir ple de claror.

Hi ha, a vegades, un temps de descans, un silenci, unes branques en flor, i ens cal aprofitar-lo molt bé, perquè el temps no és benigne i sempre torna guerrer a fer-nos barallar amb els records tristos… Interludi és un interludi de pau.

Agredolç és el final de la història, de la història feta de perites històries. El final és el llibre, aquest llibre de poemes, el final és la recerca dels mots, és fondre’s amb el poema, és ser tocat per l’àngel de la poesia, de l’impuls poètic, que finalment sempre ens allibera de la tristor de la vida, encara que aquesta dolçor dels poemes sigui ben agredolça perquè sovint hi expliquem la tristesa.

Moltes gràcies a tothom que va acompanyar-m’hi!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s