Presentació a La Impossible, de Barcelona

IMG-20170314-WA0005

Agraeixo a La Impossible que m’hagi facilitat el seu espai per a aquesta presentació i la seva acollida immillorable.

També agraeixo a la Mercè Bagaria, la lectura acurada que ha permès aquesta conversa.

Bona tarda. Moltes gràcies per ser aquesta tarda a “La impossible”, per acompanyant-nos en la conversa-recital sobre el poemari De teulades en amunt, d’Isabel del Pilar Valero Herrera, una poetessa que em va enamorar amb l’anterior poemari, Calidoscopi, que em va seduir per la riquesa de les imatges que utilitza. Molt breument us diré que Calidoscopi descriu el cicle de la vida de la vinya, la verdor primaverenca, l’explosió de color estival, la verema, els tons daurats del trànsit cap als dies curts, cap a la tardor, l’hivern que transforma el fruit en vi a les bodegues. Podríem dir que el cicle anual que segueix la vinya i el vi s’assembla al nostre cicle vital.

És lògic que em piqués la curiositat i em preguntés qui era aquesta poetessa capaç de fer alquímia amb les paraules, de suscitar amb els poemes infinitat de sensacions. I així vaig esbrinar que Isabel del Pilar Valero va néixer a Arroyomolinos de Montánchez, a la província de Càceres, terra de bons pernils, però que viu a Vilafranca del Penedès des dels 4 anys. Explica que va començar a llegir i a escriure des de molt petita, que li agradava inventar i explicar històries i parlar amb éssers imaginaris. I sembla que el pas del temps no l’ha canviada, que encara s’inventa la vida i encara conversa amb éssers reals i ficticis, mitjançant l’escriptura.

La Pilar se sent poeta. És de formació autodidacta, fet que demostra sempre un interès i un esforç superiors que quan no es dóna aquesta circumstància. Diu que la poesia és aire que canta i reverbera, un enfilall de lletres que dringuen fràgils, els cercles d’onades que parpellegen, el zum-zum d’una abella sobre una flor. Que també són poesia aquelles imatges simbòliques que cerquen la metàfora com unes ombres que voleien en l’obaga, un cap absort, una tempesta, l’udol d’uns gossos, unes cendres, unes ales de corb, una boira afamada, un esbós, una aranya, el silenci, o un penell… Si d’entrada no ho són, no us amoïneu que la Pilar s’encarregarà d’aportar la dosi necessària de màgia per transformar-les.

Això és el que fa precisament en el poemari De teulades en amunt. Quan jo era petita, recordo que feien una sèrie a la televisió que es titulava “Embruixada”. La protagonista movia el nas i amb aquell gest senzill transformava la realitat. No vull comparar la Pilar amb una bruixa, no és el cas. Però sí que vull remarcar que té una habilitat especial. No ben bé amb el nas sinó amb la mirada. Allò que capta la seva mirada com una càmera ho transforma immediatament en bellesa. El cas és que les fotografies de la seva càmera són poemes.

La vida, segur que molts m’entendreu, s’encarrega de dividir-nos. Aquest és el cas de la Pilar. Ella és una dona casada amb els números, ja que de professió es comptable, però d’amant té les lletres, un amant al que pot dedicar menys estones de les que voldria i que l’obliga, en el bon sentit és clar, a compartir pensaments, idees, poemes, relats, contes i aficions a diferents blogs, i a atresorat poemaris: en té uns quants d’inèdits, que esperen veure la llum ben aviat. 

Centrem-nos, però, en De teulades en amunt. Trenta-tres poemes repartits en dues parts, encapçalades per uns versos de Miquel Martí i Pol. Aquests trenta-tres poemes m’han refermat l’idil·li amb una manera de versejar delicada, subtil, elegant, m’atreviria a dir apol·línia, perquè tot i no fer cap esment a Apol·lo, el déu de la bellesa, de la música, de la poesia, de la llum…, tot el que representa (equilibri, harmonia, senderi, plenitud) hi és present d’una manera cabdal. El déu solar, instal·lat al cel, des d’on il·luminava i guiava els humans o els submergia en la foscor, es passeja per De teulades en amunt perquè és des d’on té la millor de les perspectives, no gaire lluny dels assumptes terrenals i prou a prop dels afers concernents a l’ànima.
És sobre aquest poemari que conversarem la Pilar i jo. Us llegirem alguns poemes significatius i també us convidem a participar activament en aquest acte. Us convidem a llegir un bocí que trobareu als punts de llibre i donar peu així a que la Pilar s’esplaï sobre el poema en qüestió.

IMG-20170315-WA0016

Conversa:

1.- La gestació del poemari

Com neix, d’on surt la inspiració per escriure aquest poemari.

Probablement existia dins l’inconscient. Això ho penso ara, asseguda al brocal de la memòria, que em permet contemplar la connexió que tenen els poemes. Aquests tenen diversos trets en comú.

Abans de ser poemari eren poemes que parlaven de somnis, d’expectatives, d’ambicions, d’enyor. Un dia vaig decidir que volia mostrar-los, els vaig unir, vaig demanar opinió i vaig començar el camí de la publicació.

La primera unió no tenia dos parts diferenciades.

2.- El part

Un cop tens els poemes escrits, com estructures el poemari, com decideixes l’ordre, té a veure amb l’ordre d’escriptura?

La meva manera de treballar és escriure una frase, descriure una imatge, un pensament, un sentiment, que vull recordar. Quan allò que he escrit em crida, tant se val el motiu, pot derivar en relat, ressenya, prosa poètica, carta, o poema. Mai no penso si acabaran formant part d’un llibre. Menys ho pensava quan estava «cosint» aquest poemari. Llavors tot just començava a mostrar el que havia fet des de sempre, animada per persones que van descobrir en el blog que escrivia: A encesa de llum. Aprofito per donar les gràcies a Carme Rosanas, Anton Fortuño, Pili García, Esther Peiró (prologuista del llibre) i Marta Pérez Sierra. Ho faig en l’ordre que van anar obrint-me els ulls. La Pili García treballa en l’emisora local d’Almenar, Lleida, i em va emocionar amb la proposta d’introduir un programa literari: Versàtil, amb escrits que triava del blog.

Amb la temàtica? Quin trets prioritzes?

La vida i la mort amb totes les connotacions que poden tenir aquests mots.

El títol.

Frase feta que vaig considerar idònia, ja que la mirada espiritual és una constant en el llibre.

Per què té dues parts i també per què les titules com ho has fet?

Per diferenciar fets reals de l’imaginari.

La segona part parla de persones properes i alienes, que han mort «abans de temps» i que no vull oblidar.

Ombres humides voleien, és una frase que conté por, premonició, recer, plor, contemplació…

La mudesa dels àngels, ens insinua que tot no té una resposta i que si la cerquem, ens pot venir mitjançant els sentiments.

I que hi tenen a veure els versos de Miquel Martí i Pol que has triat?

L’ombra que faig si cloc els punys és un

amagatall, hi enfonyo tot el cos.

Clames llavors als déus i contra els déus

inútilment, que els déus mai no responen

i el seu callar és un mirall opac.

Admiro profundament aquest poeta. Els versos triats contenen part de les idees cultivades en el llibre.

L’ombra adapta diverses formes al llarg del poemari: Por, silenci, recer, invisibilitat, secret…

L’ombra com a amagatall, la percep el jo poètic en «Trina la merla».

El jo poètic no viu el que somiava, així que cerca la vida en un altre lloc.

Totes les coses tenen anvers i revers, per tant es poden girar.

En el revers de la tragèdia jo veig la plenitud.

Molts autors diuen, sobretot els novel·listes, que tenien una idea en ment i després els personatges s’acaben imposant a la idea inicial de l’autor.

Això també els passa als poetes? El jo poètic es rebel·la i vol dir la seva o el poeta és més controlador. Explica’ns com funciona això en el teu cas.

Deshaced ese verso.

Quitadle los caireles de la rima,

el metro, la cadencia

y hasta la idea misma.

Aventad las palabras,

y si después queda algo todavía,

eso será la poesía.”

León Felipe (Versos del Caminante)

Escric com puc. Això m’impedeix programar el que escric.

Cerco la meva veu més íntima, en la meditació.

No m’aferro a cap idea. Els poemes avancen a través de preguntes, imatges i troballes, entre vivències reals o inventades i creo gradacions que em permetin connectar emocions diferents.

En el cas de les teulades, l’ombra acaba sempre il·luminada. La gradació indica que una cosa no pot existir sense la cosa contrària.

«Alrededor de todo lo que es, existe lo que no es» No recordo de qui és la frase, penso que de Tomàs de Aquino. M’ha acompanyat des que la vaig sentir per primera vegada a l’institut, a la classe de filosofia.

Quan faig un recull, intento que el conjunt realci cada poema i cerco la continuïtat: Moltes històries, expliquen una història.

La cronologia no la marca la data en què vaig escriure els poemes, sinó la relació que tenen o la idea de conjunt.

3.- Els fonaments del poemari

He trobat en el poemari una sèrie de contraposició constant entre idees oposades, que al meu entendre són com els fonaments del poemari. A veure si hi estàs d’acord.

La foscor té una relació estreta amb la llum; la buidor o la absència amb la presència; el dolor amb la indolència o la letargia; el silenci amb la música o les remors pròpies de la natura (el soroll de la pluja, el bram del vent, l’udol dels animals…) i tot porta a la relació inextricable entre la vida i la mort.

Tot porta al que jo dic «paradoxa entre contraris», que és el més semblant a l’equilibri.

Vull ressaltar que el silenci és una part molt important de la música. Això m’ho va ensenyar el meu pare, que era músic.

Ara que tenim els fonaments, anem a pujar l’edifici, però l’edifici no s’està quiet i es mou i aleteja i dansa i voleia i es deixa acaronar pel vent. La sensació de moviment és continua com si l’aleteig fos el camí que va d’una idea oposada a l’altra. I encara, per acabar-ho d’adobar, tenim un altre element poc consistent, que també belluga: l’aigua, la de la pluja, la del riu, la del llac… És així com retrates el pas del temps? Com ens mostres els canvis d’estat d’ànim? Som els humans molt vulnerables pel que fa als sentiments?

Has encertat de ple en la idea del temps. Jo li dic vida i la concebo com un riu en constant moviment, que flueix segons el cabal i el terreny per on passi.

Penso que els sentiments ens fan vulnerables o ens enforteixen, tot depèn de com ens condueixen o de com els conduïm. Seguim amb la paradoxa.

4.- La importància de la mirada externa

Actua com en el cine. Primer fa un pla general i després va acostant a poc a poc l’objectiu per centrar-se en una papallona, una lluerna, una crisàlide… L’observació del que hi ha afora del jo poètic: la natura. En fa menció Esther Peiró al pròleg. Hi trobem una menció gairebé exhaustiva de flora i fauna (arbres, plantes, insectes, ocells…). Explica’ns aquesta mirada cap enfora.

Aquesta mirada és una avaluació de com percebo i entenc la realitat. Res no em pot ajudar més que la natura, ja que jo sóc natura, a entendre’m. Estic acostumada a aquesta observació, perquè he crescut entre vinyes, garrofers i oliveres. El paisatge que ens envolta, és el millor mirall en què podem mirar-nos, o que podem traspassar.

Trobo metàfores arreu:

Una margarida o l’agulló d’una abella, em recorden el dubte.

La colza, és un fistó daurat o un tresor.

Un prat verd, és sinònim de joventut.

Una rosella, és un cor que batega.

L’aigua, pot ser la vida, la mort, un mirall.

La nit, por ser un corb, o un cigne negre, o el dol.

L’ombra pot ser un fantasma o un teatre.

Qualsevol imatge és la metàfora del que ens fa sentir.

5.- La importància de la mirada interior

L’observació del món interior. La reflexió. L’elaboració del dol cap a la serenor i l’harmonia. En el món extern tot brama, hi ha moments de foscor absoluta, en canvi a dins cap esgarip, cap estridència, tan sols voluntat de reconciliació amb l’existència. La memòria com a una manera de preservar el que som davant la vida. Hi estàs d’acord? Parla’ns d’aquesta mirada interior.

Aquesta mirada és fruit d’un anhel molt humà d’arrecerar-nos, en el cas del llibre de poemes, espiritual. És escorcoll, desafiament i plenitud. També és la poesia de l’experiència del viscut, el somiat, l’imaginat, la cultura i les creences.

És sobretot, arribar a la conclusió que la vida no segueix cap llei i que a voltes és una moribunda.

6.- La tria del vocabulari

D’una banda, tenim una posada en escena de la foscor (penombra, ombra, ombradiu, obaga, boira, boirina, negror, ombrívol, fosca, llòbrega, i sobretot nit. La paraula nit és la que té més presència. Buit és força reiterativa.

De la tria excel·lent, minuciosa ara sabem que el buit és un desert, són paraules gastades, el sol apagat, un cau de somnis absurds, una nit interna, l’exempció del mots, el no-res.

Del dolor expressat al poema «Tatuatge» ens diu que és desolació, tèrbol rastre, que estripa la pell, condemna a sentir, que asfixia, que deixa cicatrius, que és un peix que agonitza en un mar tempestuós.

Hi ha una tria volguda, la de rescatar mots que cada cop tenen menys presència en la nostra vida quotidiana i que hauríem de preservar de l’oblit, salvar com aquelles espècies a punt d’extingir-se, paraules de sonoritat preciosa, com esbellec, esplet, espitllar, esbat, entollar, embosta… per citar-ne algunes. Li demanarem que ens en digui algunes més i el perquè les ha triades.

Les paraules s’han de fer servir i no hem de deixar-les guardades en un calaix. És important que la llengua evolucioni, però això no significa abandó. Com que escric com puc, utilitzo tota la riquesa que tinc a l’abast per aconseguir el resultat més òptim.

Et convido a substituir les paraules que esmentes, pels sinònims que et suggereixo i em diguis què observes.

Esbellec: estrip

esplet: abundància (m’agradava florada, però no era tan musical)

espitllat: brillant

esbat: sacsejada

entollar: unir

embosta: porció

L’acte va acabar amb la lectura de diferents fragments de poemes que el públic va llegir, tot comentant-los.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s