Llibreria Claret: Crònica

El 19 de desembre, a les 7 del vespre, vam presentar el llibre de poemes a la llibreria Claret de Barcelona.

Moltes salutacions i molta empatia, abans i desprès de les intervencions lúdiques i entranyables dels ponents.

Marta Pérez i Sierra, presentadora del llibre, va conduir l’acte. El va presentar tot llegint-nos una carta de Jordi Albertí, de Gregal, que no va poder estar present.

Marisol Cordero, cantant lírica, va arrencar-nos emocions i merescuts aplaudiments, entre diàlegs i poemes.

La taula tècnica estava formada per:

Marta Pérez Sierra, escriptora

Eduard Miró, escriptor

Mercè Bagaria, escriptora

Isabel del Pilar Valero, autora

No vull obviar les paraules que Mercè Bagaria va dedicar als poemes que va triar per recitar:

De la primera part “Ombres humides voleien”, “Esbellec” : La imatge del mar en un terrat on la roba estesa és com una vela al vent la trobo preciosíssima.

De la segona part “La mudesa dels àngels”, “M’atardo” : Té un oxímoron (flocs abrusats), dins d’una imatge plena de força. La musicalitat del poema és fantàstica. “Miratge” : D’aquest poema podria dir em captiva per la sintaxi, per la tria del lèxic, per aquesta sensació d’immutabilitat fins que la rosada cau.

Tot seguit reprodueixo les paraules de Marta Pérez:

De teulades en amunt

Recordo el moment que vaig llegir per primer cop “De teulades en amunt”, potser -gairebé segur- que ni tant sols tenia aquest títol. Aquella primera versió, m’arribà quan jo era a la piscina dels apartaments d’un bon amic, a Lloret. Feia sol, un sol que no molestava, l’estiu era a prop, però no hi érem del tot. Vaig estirar-me a la tovallola amb l’ipat a les mans i vaig devorar els poemes. En acabar, vaig tancar l’Ipat i vaig nedar unes quantes piscines. Necessito moure’m de pressa quan la tristesa em somou, com si l’esbandís amb el moviment. Després vaig trucar a la Pilar. -És bo -li vaig dir-, algun dia el publicaràs!

I aquí el tenim! I això em fa molt feliç.

Però vull tornar de nou a aquell dia. A la piscina no tenia cap diccionari, i llegir la Pilar no és del tot fàcil, el seu lèxic és molt ric, molt ampli i sovint ens sorprèn. Però aquell dia només tenia els poemes, i em va passar allò que va comentar l’Esther Peiró a la presentació del llibre a Vilafranca, que la poesia va guanyar-me, la musicalitat de les paraules, les imatges, la cadència… no calia entendre res: Ja ho entenia tot.

Que no us impressioni el llenguatge culte d’aquesta poeta interessada en el llenguatge!!! Deixeu, si de cas, que us emocioni.

Qualsevol que llegeixi aquest poemari s’adona del compromís de la Pilar amb el llenguatge, i aquest és un valor que li hem d’agrair: Rescata paraules, les torna a la vida des de la poesia.

Vull començar comentant el títol: De teulades en amunt és una frase feta que significa que la mirada la dirigeixes cap a un lloc espiritual, cap al cel. Des d’un punt de vista de l’ànima o l’etern, Pilar Valero tracta en aquest poemari temes durs, d’aquells que farien perdre l’esperança, la fe, ni que sigui en la vida.

La primera part, Ombres humides voleien, és una interiorització de les pors del jo poètic tractades des del que veu al seu entorn. I el primer que veu són ombres. Arreu ombres. L’ombra de la malaltia, l’ombra d’una pèrdua, l’ombra d’una mort, d’un futur… vist des de les ombres de les flors, del vol d’un ocell, de les mil imatges esplèndides que troba a la natura, magnífica collita que ens ofereix en el poemari.

L’ombra de les ales d’una papallona, l’ombra de les ales d’un ocell… tot es mou, com un ballet que segueix la música de les paraules del poema. Ombres que prenen altres formes segons la llum que reben. Llum que sovint és la mirada del jo poètic. Una mirada introspectiva que converteix el poema en un delicat treball d’observació: tot està posat amb cura, a lloc, tot és una filigrana bellíssima que transforma l’entorn.

Mireu que fa en el primer poema: espitllat ombradiuesvoranc esponerós. Dos oxímoron. L’oxímoron és una figura retòrica que consisteix en la juxtaposició de dos conceptes que tenen significats contradictoris per conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea. Des de la contraposició semàntica, la dissonància lèxica, l’autora crea l’alerta poètica expressiva. espitllat ombradiu: les ombres centellegen.

esvoranc esponerós: una ferida fèrtil?

En aquest poema la unió d’un nom i un adjectiu que aparentment són contradictoris m’ha transmès dolor. En aquesta primera part, el tema del dolor amagat sota un lèxic cultíssim -com si el jo poètic no pugues dir un renec, li agrairíem molt, l’entendríem tots a la primera-. Sense bromes, ara de veres, el fet que la poeta atorgui una bellesa esplèndida a llocs o situacions clarament negatives (que no digui per exemple “corcada de nit de vetlla”: no, diu “esplet de nit de vetlla” … esplet, ple, abundor, plenitud…), fa que el lector capti el dolor com una cosa preciosíssima que el jo poètic està sentint. Revesteix el dolor d’un caràcter quasi sagrat.

I és aleshores quan les ombres es converteixen en recer.

Està escrit des de la reflexió, no pas des de la queixa.

La segona part, La mudesa dels àngels, són poemes que cada un d’ells ens explica una mort que, per massa prematura, és encara més dolorosa, però presentada com un son. Els àngels dormen la mort en aquest jardí plàcid que és l’altra vida. Un lloc en pau, lluminós, perenne. Perquè de tot el que ens pot passar a la vida, morir no és pas el pitjor. Observem els versos “àloes d’alabastre” del poema “Unció”, l’àloe és una planta curativa, amb ella diu que ungirà els somnis, però, alerta, aquest àloe és aquí d’alabastre, la pedra marmòria de les escultures fúnebres. Què ens està dient? Doncs que amb la mort ungirà els somnis.

I això em fa pensar en la mort com un lloc comú poètic i recordar al gran poeta Marius Torres: Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val  que vinguis ara.

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

 Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

 I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara…
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal…

 I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Aquesta segona part és un passeig per la mort, però una mort que el jo poètic, -com una experta en tanatopràxia-, embelleix. Pel record? Per la contemplació? Per donar-li un valor espiritual? Embalsama els difunts que vetlla en els poemes amb els records de quan eren vius; vol poder mostrar com eren. Imagina que el que fa és molt millor que el maquillatge. Cada poema és com entrar en una sala de vetlla. Tot és a lloc, la forma i el fons. El dolor darrere la bellesa. La vida malgrat tot, segueix, glateix.

La incertesa de la mort, la soledat, ningú torna de la mort per explicar-te com és, què hi ha després. La poeta tampoc ho intenta, la poeta es situa en una vetlla interior on la seva única reflexió és la bellesa de l’instant, la contraposició de la llum, la mirada espiritual, el record de la vida dels que no hi són. Un lament preciosíssim. No hi ha cap intent d’entendre la mort, ni de sublimar-la. La mort és, com la vida. Hi convivim. Des de ben petits, des de sempre. “pàrvul camí de formes inconnexes” diu la poeta. La mort que ens visita sovint des dels nostres éssers estimats. La mort, molt a prop, massa a prop de l’amor. La mort que pot tenir el rostre més humà que ens ofereixi la vida.

Els poemes d’aquesta segona part tenen trets comuns com ara la llum, la música i la mitologia. Posaré alguns exemples:

Observem en els poemes referències a la llum com a símbol espiritual. Les torxes, emblema d’il·luminació espiritual, que cap per avall eren símbol de dol. Al llarg del poemes formes diferents d’aquesta llum: la llàgrima invertida, Hanukkah, L’últim retall de llum, Foc follet, El sol… és una lletania per combatre les ombres que estan allà, assetjant el jo poètic.

També hi trobem la música, la que acompanya la mudesa dels àngels, la que viu implícita en algun dels difunts estimats, com la de la cançó de bressol no ni no, o la del poema interludi. La música que la poeta crea en escriure. El silenci.

I finalment moltes referències a la mitologia. Els mites, els deus, les tradicions acompanyen sempre la Pilar Valero. I de la mort hi ha molta teca en aquest àmbit. Pensem que els humans ens hem explicat així l’inexplicable. Recordem alguns dels rituals de momificació egipcis i sense cap esforç trobarem en els poemes de la Pilar la unció amb olis olorosos.

Els poemes són de vers lliure, exceptuant dos: Mur, que és un sonet i Trina la merla (format per 4 tercets: el primer independent i introductori. Els altres 3 encadenats)

Recordeu que la gran tragèdia de la vida no és la mort, sinó el que deixem morir al nostre interior mentre som vius.

Marta Pérez i Sierra

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s