Torras i Bages:Intervenció d’Esther Peiró (prologuista)

img-20161201-wa0010

De teulades en amunt, ha tingut la sort i el privilegi de nodrir-se de la participació activa de L’Esther Peiró. Va ser una de les poques persones que el va llegir quan l’estava embastant, n’ha fet el pròleg, ha el·laborat un dels vídeos de presentació en què recita un dels poemes, i em va acompanyar en la primera presentació. 

La seva personalitat i entusiasme per la literatura queda reflectida en la pàgina d’inici del seu blog: http://laliteraria.wixsite.com/laliteraria.

La seva cultura i rigor a l’hora de treballar es fa palesa al llarg del text que podeu llegir tot seguit:

Bon vespre a tots i totes!

Abans de començar la meua intervenció, voldria felicitar públicament l’autora del llibre, la Pilar, per la publicació d’aquest nou poemari. He de dir que jo he llegit molts llibres però no n’he publicat mai cap. De totes maneres, m’imagino que deu ser com el naixement d’un fill: primer es concep la idea, després es gesta, és a dir, es va formant la criatura a través del procés de l’escriptura i, per últim, arriba el moment del part en què ja tens el llibre a les teves mans i te’l mires amb satisfacció i orgull; un moment que imagino força emotiu (potser no tant com el naixement d’un fill, però emotiu si més no). Per tant, felicitats, Pilar! L’esforç ha valgut la pena i aquesta n’és la teua recompensa.

Ara ja sí, entrant en matèria, si hagués de dir què ha suposat per mi el fet d’escriure el pròleg d’aquest llibre, ho resumiria en tres paraules: il·lusió, confiança i motivació.

En primer lloc, il·lusió per ser qui és la persona que m’ho proposava. Què vull dir amb això? Si hagué de comptar els cops que la Pilar i jo ens hem trobat o vist físicament, de ben segur que en tindria prou amb els dits d’una mà però només amb aquestes poques trobades i amb la relació que hem anat mantenint de manera virtual durant els cinc anys que fa que va començar, n’he tingut prou per ser capaç de valorar la mena de persona que és; suposo que els qui sou aquí ho sabeu bé i, per tant, amb això ja ho dic tot.

En segon lloc, confiança: la confiança que ha dipositat en mi l’autora, tenint en compte la responsabilitat que suposa fer el pròleg d’un llibre, ja que n’és la porta d’accés i, per tant, el podríem considerar la carta de presentació del contingut; moltes gràcies, doncs, per aquest vot de confiança. Espero que no n’estiguis penedida.

I, per acabar, motivació: el fet que es tractés d’una obra poètica, em va engrescar molt. En realitat, he de confessar que la meua relació amb aquest gènere va començar bastant tard, concretament fa sis anys quan vaig cursar una assignatura sobre poesia catalana actual amb la professora Teresa Iribarren, gràcies a la qual la meva ment es va obrir, va fer un clic i es va desbloquejar de manera que em va ser possible poder-hi connectar. I és que el que ens passa, sovint, amb aquest gènere és que ens fa mandra encarar-nos-hi, ens fa por no entendre què ens està dient l’autor, no conèixer el significat de totes i cadascuna de les paraules que trobem als poemes perquè, realment, ens obsedim amb la idea que cal entendre-ho tot, i que si no és així, no cal perdre el temps llegint-ho. I això, ho confesso, és el que a mi em passava, precisament.

Ara, però, la meua idea n’és una altra. Considero que és necessari i importantíssim deixar de banda aquesta concepció elitista de la poesia (que no beneficia ni lectors ni poetes) perquè, sincerament, crec que la poesia és del tot accessible i que per gaudir-ne no cal tenir cap do, ni cap ment privilegiada, ni haver estudiat cinquanta filologies; només cal deixar-se endur per la musicalitat de les paraules i la cadència dels versos. De fet, vindria a ser com escoltar una cançó en una llengua que no entenem; és que si no entenem totes les paraules de la cançó, és impossible que ens agradi? Oi que no? ¿Oi que hi ha cançons que ens agraden moltíssim però que no sabem pas que ens estan explicant i no passa res? D’altra banda, si volem aprofundir-hi més, podem buscar alguna traducció de la lletra o bé el significat d’alguna de les paraules que no entenem,… Doncs en el cas d’un poema, si ens hi volem endinsar, també podem fer el mateix; és a dir, cercar el significat de paraules que desconeixem, indagar sobre el sentit o el significat d’algunes citacions o referents que l’autor ha inclòs en el poema o en l’obra, intentar conèixer una mica més l’autor… ep! però no és pas cap obligació fer-ho. Sobretot, hem de tenir clar que l’objectiu principal de la poesia és gaudir-ne i, d’entrada, el so d’un bon poema, en la seva primera lectura, ja ens amerarà de bellesa i ens portarà a la reflexió; perquè això sí (fixeu-vos que he dit primera lectura), la pressa no casa gens ni mica amb la poesia; és a dir, si pretenem llegir poesia perquè pensem que la brevetat del text ens permetrà dur a terme un exercici de lectura ràpida, deixem-ho estar perquè estem del tot equivocats. Precisament, en poesia la paraula relectura (com explica en Pere Ballart al seu llibre El contorn del poema) pren una importància considerable ja que és a través d’aquesta relectura que, poc a poc, anirem desgranant el sentit del text si és que, com hem dit, el que volem, finalment, és intentar arribar al fons d’allò que l’autor ens està explicant, ja sigui conscientment o bé inconscientment.

Concretament en la poesia de la Pilar, la relectura és un exercici que cal dur a terme i que, a més, ve de gust fer-lo. Abans us he dit que la Pilar i jo ens vam conèixer de manera virtual ara fa cinc anys però, de fet, jo la vaig descobrir, anteriorment, a través d’una amiga meua, la Pili Garcia, periodista i coordinadora d’EMUN FM, que en aquells moments tenia un programa en antena, el Versàtil, dedicat a la literatura i en el qual jo col·laborava. Doncs bé, la qüestió és que ella arrencava cadascun dels programes setmanals del Versàtil amb la lectura d’un dels posts poètics del bloc A encesa de llum de la Pilar Valero, i el comentari que ell me’n feia és molt representatiu del que he estat explicant fins ara. Em venia a dir, més o menys, que no entenia ben bé tot el que la Pilar deia en els seus posts però considerava que el so de les paraules, la manera com estaven disposades i, en definitiva, la forma del text eren d’una bellesa extraordinària i que, només per això, ja valia la pena llegir-ho per antena i que fos escolat. I tenia raó. De fet, aquesta és, de manera planera, una molt bona definició de com és la poesia de la Pilar.

D’entrada, quan la llegeixes, el so de les seues paraules t’ameren d’aquesta bellesa de la qual parlàvem. La major part dels cops, l’autora aconsegueix que els seus versos desprenguin aquesta bellesa, plasmant en l’obra les imatges del paisatge natural que ens envolta perquè, com dic al pròleg, si hi ha algú capaç de copsar cada so, cada paraula, cada vers que es desprèn d’aquest màgic entorn natural i vital en què estem immersos, aquesta és la Pilar. I no cal dir que el paisatge que hi predomina és del seu entorn més proper, el paisatge en gran part vitícola de la seua estimada Vilafranca.

Així és com, en aquesta obra, l’autora és capaç de reflectir diferents estats d’ànim de l’ésser humà (de vegades tristor, de vegades alegria, d’altres serenor…) jugant amb l’ús de la metàfora, recurs que l’autora utilitza tot sovint. Aquest ús sovintejat de la metàfora ens revela, en part, la personalitat de la poeta o, potser més aviat, la seua intencionalitat, de manera que així només ens deixa entreveure el seu costat més íntim, amagat rere una treballada cortina de ric vocabulari, recursos literaris i simbologia.

Deixant de banda la part formal i centrant-nos en el contingut, d’entrada veiem que el poemari es divideix en dues parts encapçalades, ambdues, per uns versos de Miquel Martí i Pol, amb els quals l’autora ja ens dóna una petita guia per encarar-ne la lectura:

-la primera part, que porta per nom Ombres humides voleien, és més fosca, misteriosa; com indica el títol, el que ens explica el jo poètic només s’entreveu entre ombradius, penombres, ombrejats verals, cossos i ocassos ombrívols…

-en canvi, en la segona ja entra de ple en el dolor, ja sigui en el del propi jo poètic, com en el de l’altre (aquell que tenim davant, el qui ens envolta) i intenta cercar una explicació que l’ajudi/que ens ajudi a entendre el perquè del patiment i la maldat que formen part de l’essència de l’ésser humà, així com l’eina que ens permeti fer-hi front; i aquí és on topa amb La mudesa dels àngels que, precisament, és el títol d’aquesta segona part. Potser és perquè no és en els àngels, en el cel, en allò desconegut i inabastable on cal buscar les respostes. Potser tot és molt més fàcil; potser podem trobar respostes, simplement escoltant una cançó o bé llegint un poema. Qui ho sap? Sigui com sigui, el que sí que us convido a fer, de moment, és començar-les a buscar llegint el poemari de la Pilar.

Moltes gràcies!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s